Santi Rovira i Viñals (Mataró, 1943), sindicalista, va treballar a Iberia Radio i al port de Barcelona. Acaba de publicar un llibre sobre la història d’una de les entitats més antigues del barri: la Unió Excursionista Sant Martí de Provençals.

Més de dues-centes pàgines amb un recull exhaustiu de les activitats del centre excursionista, del seu origen, de les seves seccions, del seu local i del seu compromís amb el barri. També una setantena de fotografies que il·lustren totes les èpoques i en què es reconeixen els molts afiliats i afiliades que han passat per la UESMAP, des dels infants fins als escaladors o les travesses al Montseny i a Montserrat.

Què és l’excursionisme?

Una manera de disfrutar de la natura, una manera de viure amb salut. Un esforç, un cansament, que queda recompensat quan fas un pic i pots agrair la meravella que hi ha món.

I si no fas muntanya i camines, t’agrada perquè coneixes el país. Sobretot els GR [senders de grans recorreguts]. I el nostre país és molt bonic.

Anar a la muntanya, sol o en companyia?

Millor en companyia. Després de morir una filla meva, vaig tenir la necessitat de caminar sol. Però a la muntanya no pots fer una cosa mai sol.

Quins canvis hi ha hagut a l’excursionisme?

L’excursionisme actual, segons quin tipus de gent, és competició. Ho respecto molt, però no m’agrada. En l’excursionisme vas a disfrutar i no a guanyar. Això ha canviat radicalment. He vist gent tirar coses a terra i que  no es poden parar a collir-les.

Uns quants anys vam fer la cursa a Montserrat i mai vam voler fer-ho com a competició. Agafàvem els temps, però no hi havia cap premi.

Quines excursions que s’han de fer tant sí com no?

La travessa de Mataró, Argentona, Burriac, Montcabrer i baixar a Vilassar, Premià i la platja. Es fa en un dematí, la vista des de Burriac és impressionant. En un dia clar es veu Mallorca.

La Pica d’Estats, es pot donar la volta per França o per les crestes. Allà va morir un company.

La Tosa d’Alp. Una muntanya preciosa. L’he fet vuit o nou vegades.

Montardo, per la vista que té de la vall de Boí. Aquesta l’he fet deu vegades. M’encanta.

Diferències hi ha entre la UESMAP de l’inici i l’actual…

Vaig tenir molt d’interès quan vaig fer el llibre a saber per què va néixer la UESMAP. Uns pares que tenien uns nanos adolescents o petits, que estaven en una parròquia però no participaven  en les litúrgies, el capellà els va dir que necessitava el local i van haver de marxar. 

Llavors Toni [Moreno] va dir que volia fer un centre excursionista i els pares el van fer costat.

Va haver-hi un moment que la Generalitat exigia tenir monitors de muntanya amb títol. Això nosaltres no ho podíem fer i va ser quan es va acabar la secció infantil. Tots els nens van passar al grup de grans.

Els anys 90 va ser un període molt interessant. Va venir gent que l’interessava l’escalada. Se’n van fer moltes a Europa. Ara es fan ferrades. El que més hi ha són gent que fem GR, caminar i caminar.

Com és el dia a dia del centre excursionista?

Hi ha una certa crisi per agrupar-se. També a les associacions de veïns. Gràcies al fet que els veïns es van agrupar, tenim un barri fantàstic.

Veurem el que passa amb la gent jove. No s’afilien. Nosaltres abans els dimecres i divendres teníem ple al local i ara som tres o quatre. Amb el WhatsApp la gent ha perdut el costum de trobar-se.

Crec que es recuperarà. La gent no es pot perdre això. S’adonaran que amb el WhatsApp no arreglen res.

A Catalunya sempre hi ha hagut molta afició…

Crec que els centres excursionistes han fet un gran paper. A Mataró mateix, una ciutat petita, hi ha dos centres excursionistes.

Qualsevol pot fer excursionisme o cal tenir unes certes condicions?

El calçat és molt important. Quan vaig fer el camí de Santiago va ser una de les experiències més boniques, amb dos companys. Un mes abans vaig anar a la platja a caminar descalç per endurir el peu. No vaig tenir cap nafra ni res. I sempre amb bons mitjons.

Encara existeix el costum de cantar a les excursions?

Ara la gent no canta a les excursions. Abans fèiem cançoners amb les preferides i ara no cantem ni en els dos sopars que fem al centre cada any.

Ha estat positiva la seva experiència sindical en diferents empreses?

Treballava a Iberia Radio, al barri del Poblenou. Ens van acomiadar a tots i sortíem cada dia a caminar pels carrers. Vam aconseguir dos anys d’atur i una indemnització de quaranta dies. 

Vaig escriure un llibre sobre la lluita. Tinc la mania  que el que no s’escriu es perd.

Després d’això vaig anar a treballar al port. Allà, els estibadors van fer una organització sindical (OEPB) i em van demanar perquè els ajudés a portar la secretaria. 

La vam estendre a tots els ports d’Espanya en un any. Deu anys després es va fer una coordinadora mundial.