La pregunta del milió és a qui es deu un gabinet: Al govern que el nomena? A la institució a què pertany? A la ciutadania que el sufraga? De fet, a tothom una mica. I la proporció de cada lleialtat depèn en gran part del contracte. L’Ajuntament de Barcelona té la peculiaritat, per ser poder local i per dimensió, de ser alhora poder executiu i legislatiu. I això li fa fer equilibris entre la comunicació institucional i la comunicació política, que actualment es tradueixen en una reforma de la contractació dels seus periodistes.

Tradicionalment, a Barcelona els portaveus municipals han estat càrrecs de designació directa, per a bé i per a mal: el govern els escollia a dit però ocupaven una part de les cobdiciades places d’assessor a què tenen dret els grups municipals. El creixement del gabinet i la seva professionalització ha portat al fet que part de l’equip es mantingui quan canvia el color de l’Alcaldia, compaginant-ho amb la incorporació o sortida d’alguns integrants. Finalment, el consistori ha optat per incloure aquests llocs de feina a l’enorme convocatòria d’oposicions en marxa, fruit d’una jubilació simultània dels qui van fer créixer la institució amb l’arribada de la democràcia.

Aquest procés de funcionarització que és alhora una oportunitat i una amenaça, depèn de com s’acabi fent i dels mecanismes de garantia que s’hi posin. Cal que els partits polítics -tots- es convencin de les bondats d’una comunicació municipal el més neutra i facilitadora possible, renunciant a teledirigir la resposta a les peticions d’informació. Si no s’ho creuen del tot, acabaran apareixent para-portaveus amb obediència de partit i altres mecanismes a l’ombra per mantenir el control del relat. Ergo, doble despesa pública i poc benefici ciutadà.