Enric Lloret Aguilella (Béziers,  França, 1930) va ser un dels fundadors de l’associació de veïns de Via Trajana, un barri d’uns dos mil habitants, tancat en ell mateix i que pertany a dues ciutats: Barcelona i Sant Adrià.

És impressor jubilat i militant d’esquerres. Quan tenia dos anys, la família va anar a viure a Vila-real (Castelló) i després a València. Tot i que porta a Barcelona des del 1954, la seva parla valenciana es deixa sentir en les contundents afirmacions sobre les condicions de vida de la classe treballadora. Encara avui, amb 89 anys, continua lluitant perquè el barri tingui més habitatge de protecció social.

Sempre ha militat en partits d’esquerra…

El meu pare estava a la CNT i quan la guerra es va quedar a l’ajuntament de Villarreal. En acabar la guerra, el regim nacionalista es va imposar i vam passar a València.  Me recorde que amb nou anys vaig veure el meu pare amb les mans lligades a l’espatlla sortint de l’ajuntament i a moltes dones pelades. Una brutalitat total dels franquistes. Quan van matar el meu pare, algú de la família es va preocupar de portar-nos a la Casa de la Caritat, a la Beneficència. 

Quan va arribar al barri?

Em vaig venir a Via Trajana el 1954. Encara estaven construint el bloc 19.

Com era la relació entre el veïnat?

La gent que vivíem aquí, sobretot murcianos, andalusos, extremenys i alguns gallegos vam congeniar i vam poder viure tranquil·lets.

Quan van decidir crear una associació de veïns?

Els que tenien una vivenda de protecció social se’ls acabava el plaç i ens van citar al Patronat de l’Habitatge. Allà mos van dir que ens havíem d’organitzar i vam fundar l’associació de veïns de la Via Trajana. Vam mantenir la unitat de Barcelona i Sant Adrià.

Com han viscut que el barri estigui a cavall de dues ciutats?

Una vegada, un alcalde de Sant Adrià ens va intentar convèncer perquè ens passéssim a Sant Adrià. I li vam dir que no.

Algú els va ajudar al principi de l’associació?

Vam tenir molta relació amb Verneda Alta perquè eren els que més es bellugaven del barri. Va ser el principal motor de lluita junt amb el Besòs. Quan es va lluitar pel col·legi dels Horts, nosaltres anàvem. I quan van fer el poliesportiu. 

El barri sempre havia tingut fama de conflictiu…

Els problemes afecten els més pobres, en els suburbis. Hi ha gent que per sobreviure és capaç de fer trampes, de vendre droga. És una conseqüència de la pobresa causada pel propi capitalisme.

Els problemes van acabar quan va caure el bloc que va matar aquella senyora al Turó de la Peira [al 1990, per culpa de l’aluminosi]. Entonces la gent va reaccionar i nosaltros vam ser els primers en fer un crit d’ajuda a la FAVB [Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona] i va intervindre. La FAVB ens va unir a tots per fer una lluita agermanada.

Quina va ser la reacció per haver d’enderrocar els pisos a causa de  l’aluminosi?

Hi havia gent que tenia por. Van ser les dones que ens van empènyer. Van ser les que van aconseguir la guarderia. Exigíem els mateixos drets que se’ls aplicaven als de La Pau.

Què li semblen els nous pisos?

No esperava que mos fessin un barri tan maco com l’han fet. Tot i que hi ha hagut reparacions.

Què queda per reivindicar?

S’està fent una gran injustícia. Al gener del 2009, el senyor Maragall va donar permís perquè l’ajuntament de Barcelona, el de Sant Adrià i l’Incasòl posessin en marxa 163 vivendes de protecció oficial de lloguer barat. I mos han enganyat. L’ajuntament de Sant Adrià va eliminar els projectes per fer les vivendes de protecció social.