Glòria Ruiz i Barnés (La Verneda, Barcelona, psicòloga, 1956) i Dolors Martínez Muñoz (Gòtic, Barcelona, empresària, 1955) són les codirectores del Grup de Teatre Alisos. L’entitat de teatre amateur porta des dels seus orígens, l’any 1962, a l’associació d’exalumnes del col·legi La Caixa dedicada a posar en escena obres del teatre català, espanyol i internacional. En el seu repertori es troben Això no és vida, de Sergi Belbel; La casa de Bernarda Alba, de Federico García Lorca; o La mort d’un viatjant, d’Arthur Miller. El seu somni és poder disposar d’un espai teatral propi (no dependre només del teatre de l’escola La Caixa) i que els actors masculins s’interessin a participar.
La conversa amb les codirectores del grup de teatre amateur Alisos flueix amb la intervenció d’ambdues al llarg de l’entrevista. Així que no serà necessari separar les respostes.
Alisos existeix des de…
1962. Era part de l’associació d’exalumnes del col·legi de la Caixa. Es va crear quan al barri no hi havia res de res. Nosaltres érem molt jovenetes quan vam començar a fer teatre.
Una professora de dansa del col·legi muntava espectacles per Nadal i per Fi de Curs. Fèiem unes obres ballades. El matrimoni Delgado va començar a fer obres de teatre. Amb ells se’ls hi ha d’agrair la consolidació del grup.
Pràcticament, van néixer amb el barri…
La història del grup de teatre és la història del barri. Només hi havia els habitatges de la Caixa. Després van venir els de sindicats. La Caixa va fer una obra immobiliària i cultural bestial.
Han sorgit professionals del teatre al grup?
La sala Villarroel era de tres persones: Alfonso Guirao, Adolfo Bras i Ángel Alonso. Totes tres es van formar al teatre Alisos. Guirao fou el director del grup durant molt de temps.
Al llarg dels anys han aconseguit tenir una sala pròpia?
No. És un dels nostres desitjos. Assagem i estrenem les nostres obres al teatre del col·legi La Caixa. I els hi paguem un lloguer anual.
Com està l’oferta teatral al barri?
Hi ha molta presència. A més de nosaltres, l’auditori ajuda molt, es fan el Mercateatre i el Perpetracions, hi ha un grup juvenil… El teatre és necessari. A poca embranzida que tingui algun grup, esclata.
Tenen contacte amb altres grups amateurs?
Estem a la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya. Allà ens relacionem amb els altres grups i vas coneixent gent. Venen a veure les nostres obres i anem a veure les seves.
El barri no és conscient que el grup porta el seu nom…
Quan vam fer l’exposició del seixantè aniversari ho vam explicar i els hi diem a la gent que entra nova: que alisos és el nom en castellà dels verns. No l’hem canviat al català per una qüestió emocional.
Hi ha un “estil Alisos”?
Sí. Sempre fiquem al text algun aspecte reivindicatiu. Si tenim l’oportunitat de pujar a un escenari i tenir un micròfon a la mà, hem de dir alguna cosa que faci pensar. Per dir ximpleries, les diem a casa. Els guions dels Pastorets i La llegenda de Sant Jordi són reivindicatius.
Com es decideix fer una obra concreta?
Som una mica arriscades. Llegim i busquem a internet. “Aquí no paga ni Déu” ens la van suggerir des de l’auditori. A vegades són obres que coneixem i ens agraden. Per exemple, volem fer una d’Agatha Christie.
Quins treballs estan preparant?
Encara tenim bolos d’Això no és vida però estem preparant Criatures. També és de Sergi Belbel, de fet forma part d’una trilogia. És una obra protagonitzada per quatre dones i un home.
Fan moltes obres amb protagonistes femenines…
Dels vint-i-un membres del grup la major part som dones. Ens dediquem a obres que siguin tragicomèdies i amb dones protagonistes perquè no tenim homes. I les adaptem al nostre estil, una miqueta reivindicatives. Criatures va de la maternitat.
Quantes vegades representen cada obra?
Entre set i deu. Estrenem al teatre de la Caixa amb tres funcions, una més a l’auditori per Festa Major, un parell a Ca l’Isidret i alguna altra que va sortint.
També fan obres comunitàries…
Cada any fem “Els Pastorets” i La Llegenda de Sant Jordi”. Nosaltres funcionem més com una companyia de teatre però en les obres comunitàries acceptes idees de tothom, sempre amb una part reivindicativa.
Facin una carta als Reis Mags amb els seus desitjos.
Volem tenir un espai propi i més actors homes… que es deixin dirigir per dones.