Isabel Moreno (Isa Moren, Arroyo de Ojanco, Beas de Segura, Jaén, 1948) va néixer en un “cortijo” i a base d’esforç ha arribat a ser la mestra de ballet més reconeguda del nostre barri.

Com va iniciar les seves activitats culturals al barri?

L’any 70 vam muntar l’escola BIM (Ballet Isa Moren) en un local al final del carrer Cantàbria. Jo sempre havia estudiat amb beques. Els meus pares era gent molt humil i molt treballadora. 

Entre els tretze i els catorze anys vaig entrar de meritòria en una oficina. Les persones que tenien aquest negoci em van apadrinar i vaig començar la meva educació artística a l’Institut del Teatre (música, dansa i cant). També vaig estudiar idiomes a la Berlitz.

Van participar en l’arribada de les entitats a l’edifici Gaudí, abans de ser Centre Cívic?

Després del BIM, durant un temps  donàvem classes al Besòs fins que vam entrar al que seria el Centre Cívic i li vam posar el nom de Ballet Popular. Vam començar a la sala que ara és el bar. També ensenyàvem els joves a tocar instruments. Era una forma de treure’ls del carrer, però no va tenir continuïtat. Ara estic lluitant perquè ha d’haver un local pels petits artistes del barri (que n’hi ha molts) i que no tenen possibilitats.

Des de l’any 80 que estem al carrer Agricultura amb l’Escola Isa Moren i l’Associació Cultural Petit Ballet de Barcelona.

Quins són els trets essencials del seu ensenyament?

Hi ha pares que escullen aquesta escola perquè segueix una direcció: les formes, la disciplina, els principis. Depèn de la mestra. No es només que tu sàpigues dansa. Són molt importants els principis ètics i morals  de la persona.

La diferència és com la mestra porta amb carinyo però amb molta disciplina de treball. Saber que quan entres en aquesta aula això és el temple de la Terpsícore i s’ha de respectar. I quan entres no vens a jugar i a passar l’estona, vens a aprendre una disciplina per al teu cos, per tenir molta més harmonia de moviment, ser més exquisida.

Fan espectacles a les altres entitats del barri?

Sí. Fem totes les llars d’avis (Bac de Roda, Cantàbria, Perú-Paraguai). Es fa de cara a la gent gran. Sempre ho hem fet. La tasca social està molt arrelada en el Petit Ballet. 

Durant molts anys ha participat a la Cavalcada de Reis de Barcelona, rebent els Reis al Portal de la Pau. I també per la Mercè i Santa Laia.

Destacaria alguna de les seves coreografies?

M’he dedicat molt a la sarsuela. Havia arribat a fer sarsueles de petit comitè amb el director Artur Arranz i la concertista Viviana Salisi. Antigament, hi havia unes carpes al passeig de Gràcia i havien fet operetes. El poble no anava al Liceu, anava a aquestes carpes.

També “El viatge”, on una parella septuagenària fa un recorregut pels viatges que ha fet pel món, Europa, Àfrica, Àsia… I l’espectacle que vam fer pel Tricentenari. I moltes més. La gent em diu: “Isabel, has d’escriure un llibre”.

Què els hi diria als qui comencen la seva educació artística?

M’agradaria transmetre al jovent que quan facin dansa, música… el que sigui, ho facin amb passió. La vida m’ha demostrat que quan fas les coses amb passió, l’èxit està garantit. Hi ha una frase que em caracteritza: l’única meta a la que no arribem, és aquella que abandonem. Sempre els hi dic als meus alumnes perquè trobo que és una realitat.

El 2017 ha rebut la Medalla d’Honor de Barcelona…

Ha estat una gran sorpresa. Ja tenia la medalla al Petit Ballet per la tasca feta (1981) i el 2011 em van donar el Premi Sant Martí.

Mai treballes pensant que tindràs un premi, ho fas de tot cor i això ja t’omple. La satisfacció per a mi són els alumnes que et diuen “gràcies, Isa”. És pel fet que hagin arribat. Nens que han començat de petits, que són d’un barri com Sant Martí. Quan una persona val, li has de fer saber, i que lluiti per allò.