Ricard Llerins Bonet (La Verneda Alta, Barcelona, 1969) acaba de publicar el llibre “100 arbres singulars de la ciutat de Barcelona”. És el recorregut pel món arbori de la ciutat d’un expert i un apassionat, ple de fotografies i de dades: el fruit de dos anys i mig de treball i de set-cents kilòmetres a peu pels parcs i jardins barcelonins. Un dels cent arbres escollits és del barri: la palmera centenària del carrer Guipúscoa amb Bac de Roda.

L’altra seva passió, els escacs, no li va deixar temps per escriure el llibre fins fa poc. Des dels quinze anys que ha estat practicant aquest esport al Club d’Escacs Sant Martí, “la tercera entitat més antiga del barri”, i que ara segueix des de la seva condició d’àrbitre.

D’on li ve l’afició als arbres?

Sempre m’ha agradat molt la natura. De petit em portaven a buscar bolets i no m’importava no trobar-ne cap, m’agradava observar la natura.

Quina relació té Barcelona amb els seus arbres?

A Barcelona els hiverns són suaus i permeten que hi hagi una gran varietat de plantes. Hi ha plantes semitropicals com els cactus dels jardins Costa i Llobera, a Montjuïc.

L’Ajuntament ha plantat moltes varietats d’arreu del món perquè són més espectaculars. Si poses només plantes mediterrànies la floració és més monòtona. No tenen colors tan vius ni flors tan grans.

A primera vista sembla que a la ciutat només hi ha plàtans?

Fins fa uns vint anys, hi havia molts plàtans a Barcelona. El plàtan té un problema: que es fa molt gran. Mentre tingui aigua i terra una mica bona, pot fer cinquanta metres d’altura tranquil·lament. Els arbres tan grans al mig dels carrers no són molt adients. 

Es va decidir que hi hagués menys plàtans i actualment hi ha un pla estratègic de Parcs i Jardins que diu que cap espècie pot tenir més d’un 15 per cent del total.

Té un arbre favorit?

A mi és que m’agraden tots. Especialment la noguera: fa fulles molt grans, hi ha poques a Barcelona, necessita molta aigua, és un arbre molt maco. Té la fusta més valuosa d’Europa. No hi ha nogueres grans perquè les tallen per fusta.

Molta gent es queixa que els arbres donen al·lèrgia…

La gent pensa en les molèsties que els hi creen els arbres, però no en els beneficis que en reben. Hi ha queixes per les al·lèrgies, però les oliveres també les provoquen i de les parietàries no es queixa ningú perquè el pol·len és microscòpic i la gent no el veu. 

Hem de sortir d’aquest pensament perquè si no estem perduts. Una ciutat sense arbres seria no solament trista sinó espantosa: faria més calor, no hi hauria ombra, tindríem més problemes de contaminació… Falta cultura perquè la gent apreciï els arbres i la natura en general.

Diu al seu llibre que “els arbres són macos”…

S’hauria de canviar la forma de pensar de la gent. Primer, observar com van canviant durant l’any i ensenyar els nens a apreciar la natura. I els arbres són una peça fonamental de la natura, són la base de la vida, de la que depenen totes les altres espècies.

Barcelona té més arbres que d’altres ciutats?

N’hi ha bastants. No tenim molts parcs històrics, però en general sí que tenim molts espais verds. No molt grans, però nombrosos. Barcelona històricament no ha tingut molt terreny. Només es feien parcs a llocs on era car o difícil construir, a turons com el Putxet, Monterols o el de La Peira. O el cas de Jardí Botànic Històric que es va aprofitar una pedrera. Històricament, la prioritat de l’ajuntament de Barcelona no ha estat fer zones verdes.

A Europa s’aprecien més la natura i els arbres que a Espanya. Hi ha hagut jardins botànics històrics. Aquí hi ha hagut molt pocs, quatre, i dos estaven a les Canàries perquè venien plantes de Sud-Amèrica.

Quina relació hi ha entre els arbres i els animals?

Les plantes continuen existint perquè els insectes col·laboren a la pol·linització. Inclús per la dispersió de llavors col·laboren els ocells i altres animals. Les espècies vegetals han donat moltes voltes a la Terra durant molts anys i hi ha hagut una simbiosi entre els animals i les plantes.

Se sap que hi ha plantes que no germinen si no han passat pels budells d’un animal, si no es debilita la capa protectora amb el àcids de la panxa d’un animal la llavor no germina.

Se sap que les acàcies africanes que mengen els elefants, els arbres de la mateixa espècie estan connectats per les arrels i s’envien missatges, tant pel vent com per les arrels.

I quan un elefant ataca una acàcia els arbres a través de les arrels envien el missatge que les estan atacant. L’acàcia llavors potencia el sabor amarg de les seves fulles quan rep el missatge de l’acàcia anterior. El vent és més ràpid que les arrels. I els animals, que ho saben, ataquen l’acàcia que està en la direcció contrària al vent. 

Com va sorgir la idea de fer un llibre sobre els arbres singulars?

Era un projecte de molts anys. Quan vaig tenir temps lliure em vaig decidir a fer un llibre, el més complet possible, dels arbres vells i estranys de la ciutat. I amb moltes fotos perquè fos fàcil identificar els arbres. 

Totes les fotos són originals i indiquen el dia que es van fer. La idea era també fer un registre de com estan els arbres de la ciutat en un moment determinat i veure d’aquí quinze anys quins arbres queden.

He anat a jardins públics, però a Barcelona hi ha moltíssims jardins privats que segur que tenen exemplars valuosos molt importants, però a la gran majoria no he pogut accedir.

On es pot trobar?

De moment, a la llibreria González del carrer Guipúscoa, 61.

Un dels cent arbres és del barri…

Havia posat la palmera de la plaça de La Palmera, però malauradament va morir. Abans, qui plantava una palmera és que tenia molts diners. Indiquen que allí hi ha hagut o una empresa o una casa que tenia diners. I era el cas tant de la de la plaça de La Palmera com de la del carrer Guipúscoa amb Bac de Roda, on hi havia una empresa important.

Un de les idees del llibre és que Parcs i Jardins protegeixi arbres que no ho estan i que s’ho mereixen: per antiguitat, per espectacularitat…